Crítiques

La Manual Alpargatera

La façana de La Manual Alpargatera és ben bé un símbol del barri Gòtic de Barcelona, tant per a locals com per a turistes. De fet, al contemplar-la, tot pujant pel carrer Avinyó, hom té la sensació d’estar mirant una postal antiga que ret homenatge a un passat que, afortunadament, conviu tímidament però en harmonia amb el nostre present. Envoltada de comerços nascuts en un altre segle, aquesta emblemàtica botiga-taller conserva les grans lletres negres que, sobre la paret blanca, anuncien –imponents i entranyables- l’existència d’un indret on la tradició sobreviu amb orgull i dignitat.

Tant si venim pel carrer Avinyó o pel carrer Ferran –direcció Plaça Sant Jaume o Rambles, tant és-, ens adonarem de la presència de La Manual Alpargatera abans d’arribar-hi. L’establiment causa tal admiració entre els vianants que davant els seus aparadors sempre hi ha gent –la majoria turistes- que tafaneja a través dels vidres. Els aparadors de la botiga són tres grans finestrals que mostren -a més de típiques sabates d’espart, autèntiques avarques menorquines, sabatetes per a nadons i nens, bastons i altres articles que no recordo- l’interior d’un establiment ben conservat i ple fins a vessar on la tradició artesana es manifesta en cada producte exposat. El mosaic de rajoles que hi ha entre dos dels finestrals ens fa un breu resum de l’activitat que es duu a terme en aquest taller fundat amb el final de la guerra civil espanyola, a principis de la dècada dels anys quaranta.

Un cop a dins, a mà esquerre, hi ha una gran prestatgeria de fusta repleta d’espardenyes de diferents colors i talles. La visió és bastant gustosa, digna de ser contemplada una bona estona. Una de les dues dependentes, que sospito són de la família fundadora de la botiga, interromp la meva contemplació per saber si em pot ajudar en alguna cosa. Li dic que de moment només estic fent una ullada. I això faig. Observo que, a més de les espardenyes –l’especialitat i indubtable protagonista d’aquest autèntic taller artesà que ara també fabrica a màquina la sola d’aquest calçat fet amb fibres naturals- i les seves variants, hi ha barrets de palla, cistells i caixes de vímet, una mica de tot per tot arreu. Paro atenció també a les parets, cobertes de quadres i plats de ceràmica i als dos bancs de fusta on seuen els clients per a emprovar-se el calçat. Una gran arcada separa la botiga pròpiament dita del taller que, igualment a la vista, és ple de dalt a baix –l’únic que identifico a primera vista són caixes de sabates.

La gràcia d’aquest establiment no és només que ha aconseguit sobreviure al pas del temps conservant tota la seva essència sinó que, a més, l’humil origen d’aquest calçat que en un principi utilitzaven els pagesos, amb el temps s’ha anat oblidant fins al punt que, avui dia, les espardenyes no tenen ni sexe ni edat, i encara menys ofici, i són una peça molt comú en el vestuari del públic més general i heterogeni. Anar a La Manual Alpargatera a finals de la primavera per renovar l’armari és un gust que es permeten molt barcelonins cada any.